Dins el darrer blau

Dins el darrer blau comença amb un episodi d’allò més suggerent, com una aventura de novel·la bizantina, es desplega en una brillant constel·lació de personatges i es dirigeix cap al final tràgic que coneixem a través de la història en passatges que van del grotesc i l’amarg d’algunes situacions a magnífiques descripcions que situen el lector, per molt entès que sigui, per molt que conegui la història, davant la meravella del descobriment de la literatura, de la força subjugant de la narració. Tres mons s’entrecreuen en la Mallorca de finals del segle XVII: el de la gent de bé, cortesans, comerciants, frares ambiciosos o erudits barroquitzants, servidors de la Inquisició… El de la gent del poble, pagesos i artesans, bandolers o meuques (la inoblidable Coixa…). I, sobretot, el de la gent del carrer, criptojueus i conversos, guardians de la seva tradició o confidents atemorits, amb l’horitzó impossible d’una fugida cap a la llibertat que s’acabarà en la humiliació o en les flames de l’últim Auto de Fe: ho diu la història, però en la novel·lació de Carme Riera la història es transforma en vida palpitant, en respiració i passió, i, sobretot, en pietat pels botxins i les víctimes.